ALUMINOSI
L’aluminosi és una lesió del formigó caracteritzada per l’alteració de les seves propietats originals que es tradueixen amb una pèrdua de resistència i un augment de la porositat. Aquesta lesió es produeix en formigons que han estat elaborats amb ciment aluminós, material molt emprat en el boom de la construcció dels anys 50, 60 i 70, sobretot per a la producció de biguetes pretesades, degut a la seva alta capacitat de resistència a curt termini (hores davant els 28 dies del ciment pòrtland tradicional.) Un dels problemes que es va detectar més tard (a Espanya més tard que a altres països) és que a temperatures superiors a 20ºC la composició química del formigó fet amb ciment aluminós és inestable, passa de tenir una estructura cristal·lina hexagonal a tenir-ne una de cúbica, el que implica menys resistència i més porositat, deixant les armadures d’acer desprotegides davant l’oxidació. Això no és un problema greu en ambients secs però si en ambients amb presència d’humitat, a on les armadures s’oxiden molt ràpidament i poden arribar a provocar el col·lapse de l’estructura. Per aquest motiu l’any 1973 la legislació espanyola va prohibir la utilització del ciment aluminós per a la fabricació d’elements pretesats (10 anys més tard que en altres països europeus). En aquest moment ja s’havien construït a Espanya més de 250.000 habitatges amb aquest material.
Per a detectar la presència de ciment aluminós en un edifici i determinar si aquest presenta aluminosi, és recomanable la visita d’un tècnic competent. Normalment a part de la inspecció visual per a determinar l’estat de conservació de l’estructura es faran dues proves: el test aluminós (prova d’oxina) i la prova de la fenolftaleïna.
El test aluminós permet mitjançant un assaig de laboratori confirmar o descartar l’existència de ciment aluminós en una mostra de formigó que s’hagi extret en una biga. Normalment s’extrauran mostres en les zones a on es consideri que hi pugui haver més presència d’humitat (sota banys i cuines)
La prova de la fenolftaleïna serveix per veure si el formigó està carbonatat, és a dir si el seu ph ha deixat de ser molt bàsic i passa a valors inferiors a 9. En aquest cas el formigó perd una fina capa de protecció de les armadures que fa que aquestes no s’oxidin. La prova consisteix en ruixar sobre un formigó acabat de fracturar (que no hagi estat exposat anteriorment a l’aire) una solució de fenolftaleïna. Si un cop ruixat el color vira a púrpura el ph del formigó segueix sent molt bàsic, no està carbonatat i per tant l’armadura segueix estant protegida respecte l’oxidació. Si per el contrari al aplicar la solució de fenolftaleïna el color no canvia vol dir que el ph ha deixat de ser molt bàsic, i per tant el formigó està carbonatat i l’armadura resta desprotegida del procés d’oxidació.
